Mira'm

La societat contemporània accelera cada vegada més el ritme de vida dels ciutadans. Volem velocitat, allò ràpid i immediat, tot allò que permet a l’individu desplaçar-se amb agilitat per les grans ciutats ja preparades per satisfer aquest ritme irrefrenable. Sembla que per poder aturar un instant d’aquest context en constant moviment algú ha de posseir quelcom similar a poders de superherois.

Aturar el temps.

La fotografia captura l’instant d’un punt concret en el temps. El fotògraf pressiona el botó que acciona el funcionament de la càmera i l’obturador deixa pas a la llum per formar una imatge. El resultat és la captura d’un fragment del món, una part de l’espai i un moment concret del temps. La càmera aconsegueix aturar el temps, el congela, s’apodera d’allò que observa el fotògraf i se n’apropia, duplica allò que obté de la realitat però, a la vegada, no és la realitat. Es podria entendre la fotografia com un mirall. El mirall reflecteix el que és real d’una forma més o menys deformada, però allò que s’observa en el mirall no és real, simplement és un reflex.

Per tant, la fotografia és la mostra que reflecteix el que va ser però que ja no és, i que a la vegada no captura amb la seva totalitat la cosa retratada; en fa una lectura pròpia, més o menys fidel a la realitat. Cada fotògraf observa el món d’una forma totalment personal. No hi ha cap mirada igual. Les persones projectem part de nosaltres en tot allò que percebem del món, per tant, cada forma de mirar és particular i única.